Que n'és de curiosa, la vida. El 2015 vaig començar Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona convençut (o autoenganyat) que faria una pila de gramàtica, terminologia, neologismes... i poca literatura. Aquí on em teniu, sempre m'ha costat retenir les lliçons d'història, literatura i geografia, així que quan vaig triar Filologia Catalana com a carrera a cursar després de fer la Selectivitat, vaig assumir que no faria res que no m'agradés. Que n'era de ruc. No em vaig llegir cap pla d'estudis, no vaig informar-me ni una mica sobre com seria la carrera i vaig anar convençut que faria més pràctica que teòrica. Lectors meus, els quatre que sou, em delato com l'imbècil més gran que ha conegut la humanitat. Vaig dedicar molt de temps dient que a l'institut no ens havien explicat de què anirien les carreres universitàries a què ens apuntàvem; vaig comentar a molts amics que el problema del sistema educatiu a partir de l'ESO és que se'ns força a triar decisions vitals de massa joves. Jo mai no tenia la culpa de res. Doncs mireu, tot i que sí que considero que se'ns hauria d'haver insistit en el fet que ens penséssim dues vegades quina branca del batxillerat volíem cursar o quina mena de carrera o cicle volíem fer, he de reconèixer que qui va anar de cap a fer una carrera sense haver-se informat ni una mica vaig ser jo. El qui va llançar tres anys de la seva vida a l'aigüera vaig ser jo.
I direu, "quina merda d'entrada ha escrit aquest, després d'estar-se mesos sense publicar res", "que deixi de fer-se la víctima"... Ho entenc, per descomptat, però heu d'entendre que vaig passar-me dos anys torturant-me després de deixar la carrera. Em sentia un estúpid i vull posar-vos per context la situació. El primer any de carrera va anar força bé, així i tot, em van quedar dues assignatures suspeses. Vaig iniciar segon amb l'objectiu d'aprovar aquelles dues assignatures durant el segon semestre, però, quan hi vaig arribar, cada cop em feia més mandra continuar estudiant i em saltava les classes; ja estava descoratjat amb la carrera, completament desmotivat. Quan vaig acabar segon, tenia algunes assignatures del primer semestre aprovades, tanmateix, la immensa majoria estaven suspeses, fins i tot aquelles que arrossegava de primer. En acabar el curs, vaig dir a tothom que l'any següent començava tercer. Quin mentider. El tercer any de carrera me'l vaig passar a la biblioteca de la universitat, defugint de cada classe que tenia per vergonya d'estar repetint assignatures i per insatisfacció amb una carrera que no va resultar ser com jo mateix m'havia pintat. Poc abans d'acabar el segon semestre, pels volts d'abril, vaig confessar-ho tot a la meva parella i em vaig prometre que assistiria a les classes que em quedaven i que lluitaria per aprovar el que pogués. Va acabar el curs i estava igual que l'any anterior. Allò era un peix que es mossegava la cua i era impossible de salvar. A més, cal sumar-hi la convivència amb el meu germà. Feia tres anys que vivia amb ell al seu pis de Barcelona i tampoc volia que ell en sabés res perquè m'havia estat mantenint mentre jo no feia res de profit. Aquell mateix estiu ho van descobrir ell i els meus pares. Tot i que jo ja estava convençut que volia deixar la carrera, la família em va demanar que provés d'acabar-la i jo els vaig prometre que com a mínim faria les recuperacions a setembre per intentar tancar bé el curs. Vaig complir amb la paraula, vaig anar a les recuperacions, però no vaig aprovar pas. Ja estava decidit que canviaria de carrera.
Quan vaig abandonar Filologia i vaig decidir estudiar Traducció, allò que realment m'agradava i a què dedicava hores com a entreteniment mentre em saltava classes de la carrera, vaig veure que la culpa d'haver triat una carrera equivocada era meva. Tot el discurs que havia creat per acusar els altres de la meva mala decisió, i les mentides que havia construït per no voler admetre que em calia abandonar la carrera van caure de sobte. La gent em consolava dient que "són coses que passen" o que "tothom pot equivocar-se de carrera, mira X, també li va passar". Això no obstant, jo continuava torturant-me perquè no només havia estirat el xiclet d'una carrera que estava més que morta, havia mentit a tothom. Com que vaig decidir estudiar a la UOC, tot i que podia viure a Barcelona perquè els meus pares no volien que desfés la vida que tenia allà, em vaig autoimposar com a càstig tornar al poble i pagar-me jo mateix la carrera. Els meus pares i mon germà no volien que marxés de Barcelona i es van oferir a pagar-me les matrícules, però la vergonya que sentia i la culpa que em torturava van triar per mi. Vaig començar a treballar en un supermercat per tal de poder pagar-me la carrera sense demanar un cèntim a ningú mentre havia de conviure amb la culpa del que havia fet i dels diners que havia fet gastar a la meva família veient-los la cara cada dia. Considerareu que m'estic passant de dramàtic i de victimista, tanmateix, tot això és el que em rondava pel cap. Em vaig disculpar molt i molt sovint i la meva família va acabar perdonant-me, amb el temps. El que està fet, està fet. Vaig poder compaginar estudis i feina, fins i tot els mesos en què feia hores de més o estava pluriocupat (com l'estiu o el Nadal). Les notes eren prou bones i la feina m'anava molt bé, però la culpa no es va esvair fins que no vaig acabar segon de carrera.
Aquella va ser l'època en què havia vist que el canvi de carrera va ser més que positiu i les coses a casa estaven molt més calmades. Val a dir que els meus pares i mon germà han estat orgullosos de mi des que van veure que el canvi va ser a millor i que estava treballant de valent en la nova carrera. De la meva germana no n'he dit res perquè no va menjar-se aquest merder, però va estar contenta que al final cursés la mateixa carrera que ella. Ara que ja he acabat tercer, puc respirar tranquil sabent que he expiat els meus errors i que he pogut estudiar allò que realment m'omple. El meu objectiu quan vaig triar el batxillerat humanístic i Filologia Catalana, era el de ser un professor de català tan bo com les que havia tingut a l'ESO i a batxillerat, i a hores d'ara no l'he perdut pas, sinó que he ampliat horitzons i també vull especialitzar-me en la traducció audiovisual. Qui m'hauria dit a mi el 2015, convençut que Filologia Catalana era el meu futur, que acabaria el 2021 content per haver traduït les últimes voluntats de Marilyn Monroe.
Amb aquesta entrada vull anunciar que estic refet, que tot el que m'havia menjat el cap durant tant de temps està curat i que estic satisfet per haver canviat de carrera (malgrat haver-ho fet tard), però no la puc tancar sense fer el que crec més convenient: donar les gràcies.
Dono les gràcies als meus pares per haver perdonat que els mentís durant tant de temps i per haver-se ofert a ajudar-me a pagar la carrera tantíssimes vegades malgrat que estiguessin dolguts amb mi pel que havia fet. Dono les gràcies al meu germà per haver-me acollit durant tres anys al seu pis i per haver-me ajudat tant malgrat que no vaig estar a l'altura amb la convivència ni amb els estudis. Dono les gràcies a la meva xicota per haver-me ajudat a superar els meus mals de cap i per quedar-se al meu costat tot i que també la vaig mentir. També li demano perdó per haver decidit que la nostra relació seria a distància tot i que la meva família estava disposada a ajudar-me per poder continuar vivint a Barcelona. Dono les gràcies als meus amics per donar-me suport durant l'etapa de canvi més dura que he viscut fins ara i per haver-me continuat estimant malgrat les mentides que els vaig dir i malgrat que me n'anés a viure lluny d'ells. Per acabat, també dono les gràcies als meus companys de Lluna Plena no Fansub per donar-me feinetes de traducció i correcció durant el període en què em saltava classes de Filologia; encara que pugui semblar-vos un cretí, que em donessin feinetes em va ajudar a veure que el que realment m'agradava no era la filologia, sinó la traducció, l'art que realment em permet treballar la llengua d'una forma més pràctica que teòrica.
Aquesta carta d'autoreconeixement de culpa i de disculpa/agraïment a aquells a qui vaig mentir serveix per acabar d'enterrar la merda que vaig fer quan no vaig saber reconèixer que havia de canviar la carrera després del primer any. I si puc acabar d'enterrar el passat d'aquesta manera, és perquè cada cop soc més a prop d'un futur millor. Aviat torno a Barcelona. Aviat acabaré la carrera i començaré el primer màster que em permetrà especialitzar-me en traducció audiovisual. Aviat tornaré a la vida que vaig deixar abans del gran sotrac. Enterro el passat perquè estic feliç pel futur que s'acosta. Gràcies per llegir aquesta Bíblia de merda.
